Moltes vegades haureu escoltat la frase -el tòpic- "El futbol aixeca passions". N'estic segur.
Doncs bé, després de veure el partit entre el Mollet i el Sants de Primera Catalana, aquest diumenge, em pregunto si les passions que s'hi van aixecar eren les correctes.
La Federació Catalana de Futbol ha engegat, coincidint amb l'inici de la temporada 2015/16, una campanya antiviolència sota el lema "PROU VIOLÈNCIA AL FUTBOL", que busca eradicar els comportaments antiesportius i la violència dels camps de futbol i futbol sala. Abans de començar els partits, la tripleta arbitral i els capitans de cada equip despleguen, de cara a la grada, una pancarta negra amb les lletres blanques on s'hi pot llegir el lema de la campanya. Una gran iniciativa del màxim estament del futbol català, que cal aplaudir, respectar i complir.
Dit això, i després de veure les primeres valoracions que n'han fet alguns directius de la Federació -totes elles positives-, no m'agradaria ser jo qui els aigualís aquestes bones sensacions, però m'aventuraria a dir que tan bones són les intencions que proposa la campanya com difícils d'aconseguir els objectius. Ja em sap greu dir-ho, ja, però partit rere partit constato que l'insult des de la graderia i el comportament antiesportiu dels jugadors damunt del camp, vindrien a ser Trending Topic.
N'hi va haver un però, que em va cridar especialment l'atenció i que em va repugnar: "Ves-te'n a planxar" li va deixar anar un "aficionat" -si és que se'l pot qualificar així- just després de reclamar-li una suposada falta en planxa d'un jugador. Podreu pensar que l'associació d'idees -o de paraules-, en aquest cas, és senzilla -potser massa i tot-, però no deixa de ser igual d'execrable; no només fer-la, sinó veure la connivència i la nul·la reprovació per part de la resta d'aficionats del seu voltant.
Alguns potser em podríeu dir que es tracta d'un fet aïllat, que n'estic fent un gra massa... Però resulta que des que va començar la temporada -fa quatre jornades- he anat a veure quatre partits, a quatre camps diferents, i en dos s'ha repetit la història. A banda del partit d'aquest diumenge a Mollet, a la primera jornada de Segona Catalana em vaig apropar al camp de Lliçà de Vall per veure el duel comarcal entre els arlequinats i el Bellavista Milan. En aquell partit tota la tripleta arbitral estava formada per noies i no van parar de rebre insults i renecs variats.
Malauradament la mala educació i els insults són un mal endèmic als camps de futbol i no és d'estranyar que des de la Federació es vulgui reduir a la mínima expressió. Però quan hi ha noies impartint justícia, el masclisme aflora de la manera més grollera. Potser és aquesta la passió que aixeca el món del futbol -ingenu de mi per creure que la dita es referia a l'emoció de gaudir de l'espectacularitat d'aquest esport, del talent, dels gols, etc...-; si és així, crec que l'avorriré aviat.
No anem per bon camí; la iniciativa de la Federació és molt positiva, sí, però necessita de l'aportació de tothom. I això, no només vol dir fer l'esforç de comportar-se dignament -tant damunt la gespa com a les graderies- sinó que també requereix denunciar les actituds deplorables com la d'aquest diumenge. Depèn de tots -jugadors, aficionats, directius, pares i mares- que la Federació Catalana pugui dir, al final de la temporada, que la seva campanya antiviolència ha estat un èxit. I ara com ara, NECESSITEM MILLORAR.
Doncs bé, després de veure el partit entre el Mollet i el Sants de Primera Catalana, aquest diumenge, em pregunto si les passions que s'hi van aixecar eren les correctes.
La Federació Catalana de Futbol ha engegat, coincidint amb l'inici de la temporada 2015/16, una campanya antiviolència sota el lema "PROU VIOLÈNCIA AL FUTBOL", que busca eradicar els comportaments antiesportius i la violència dels camps de futbol i futbol sala. Abans de començar els partits, la tripleta arbitral i els capitans de cada equip despleguen, de cara a la grada, una pancarta negra amb les lletres blanques on s'hi pot llegir el lema de la campanya. Una gran iniciativa del màxim estament del futbol català, que cal aplaudir, respectar i complir.
Dit això, i després de veure les primeres valoracions que n'han fet alguns directius de la Federació -totes elles positives-, no m'agradaria ser jo qui els aigualís aquestes bones sensacions, però m'aventuraria a dir que tan bones són les intencions que proposa la campanya com difícils d'aconseguir els objectius. Ja em sap greu dir-ho, ja, però partit rere partit constato que l'insult des de la graderia i el comportament antiesportiu dels jugadors damunt del camp, vindrien a ser Trending Topic.
Experiència desagradableCom us deia al començament d'aquest article, el que vaig viure -veure i escoltar- al municipal Germans Gonzalvo de Mollet aquest diumenge no seria precisament l'exemple d'objectiu aconseguit o de valoració positiva de la campanya. Hipocresia màxima, després d'aplaudir esportivament durant el desplegament de la pancarta, i no esperar ni cinc minuts a deixar anar els primers insults dirigits a l'àrbitra Ester Parramon. "Tonta del cul", "porca", "filla de p..." van ser algunes de les floretes més repetides que els aficionats li van dedicar durant tot el partit, al meu parer totalment injustificades -el nivell de l'arbitratge va ser molt més que correcte-. Vaja, que com se sol dir, menys guapa li van dir de tot.
N'hi va haver un però, que em va cridar especialment l'atenció i que em va repugnar: "Ves-te'n a planxar" li va deixar anar un "aficionat" -si és que se'l pot qualificar així- just després de reclamar-li una suposada falta en planxa d'un jugador. Podreu pensar que l'associació d'idees -o de paraules-, en aquest cas, és senzilla -potser massa i tot-, però no deixa de ser igual d'execrable; no només fer-la, sinó veure la connivència i la nul·la reprovació per part de la resta d'aficionats del seu voltant.
Mala peça al telerMalgrat que el futbol femení creix en nombre de llicències cada any i que cada vegada hi ha més noies en l'estament arbitral, el comportament d'aquest "aficionat" -curiosament la senyora que l'acompanyava ni tan sols li va cridar l'atenció pel disbarat que acabava de dir- demostra que els prejudicis i el masclisme, malauradament, encara estan molt arrelats en la nostra societat.
Alguns potser em podríeu dir que es tracta d'un fet aïllat, que n'estic fent un gra massa... Però resulta que des que va començar la temporada -fa quatre jornades- he anat a veure quatre partits, a quatre camps diferents, i en dos s'ha repetit la història. A banda del partit d'aquest diumenge a Mollet, a la primera jornada de Segona Catalana em vaig apropar al camp de Lliçà de Vall per veure el duel comarcal entre els arlequinats i el Bellavista Milan. En aquell partit tota la tripleta arbitral estava formada per noies i no van parar de rebre insults i renecs variats.
Malauradament la mala educació i els insults són un mal endèmic als camps de futbol i no és d'estranyar que des de la Federació es vulgui reduir a la mínima expressió. Però quan hi ha noies impartint justícia, el masclisme aflora de la manera més grollera. Potser és aquesta la passió que aixeca el món del futbol -ingenu de mi per creure que la dita es referia a l'emoció de gaudir de l'espectacularitat d'aquest esport, del talent, dels gols, etc...-; si és així, crec que l'avorriré aviat.
No anem per bon camí; la iniciativa de la Federació és molt positiva, sí, però necessita de l'aportació de tothom. I això, no només vol dir fer l'esforç de comportar-se dignament -tant damunt la gespa com a les graderies- sinó que també requereix denunciar les actituds deplorables com la d'aquest diumenge. Depèn de tots -jugadors, aficionats, directius, pares i mares- que la Federació Catalana pugui dir, al final de la temporada, que la seva campanya antiviolència ha estat un èxit. I ara com ara, NECESSITEM MILLORAR.
.jpg)
