dissabte, 14 de març del 2015

Diari d'expedició: Constanta (i2)

Aquest cop -a diferència del viatge a Sant Petersburg- l'expedició granollerina va disposar de gairebé tot el dissabte sencer lliure -a terres russes el temps lliure es va limitar al dissabte tarda, després del partit-. Per a alguns -la fisioterapeuta de l'equip Erola Madrigal, la cap de premsa del club Meritxell Reina, el directiu de l'àrea esportiva designat per aquest partit, en Pepe Escurriola i la tresorera Mireia Cammany- el dia va començar ben d'hora, ben d'hora, i ben fred, ben fred. L'Erola té el costum de sortir a córrer pels matins, abans d'esmorzar, i aquest cop la seva convocatòria va tenir força èxit!!
Durant l'esmorzar, els quatre atletes ja van avisar que la ciutat no era, com ho podríem dir... una meravella, ni arquitectònicament, ni visualment. Malgrat que Constanta és una ciutat turística de platja -banyada pel Mar Negre-, amb més de 300.000 habitants, la sensació que ens va recórrer durant el trajecte en l'autocar per anar al pavelló a entrenar -dissabte al matí- i durant la passejadeta de grup de la tarda, va ser d'una ciutat poc desenvolupada -comparada amb una ciutat catalana, per exemple, d'aquestes dimensions-, trista, bruta i amb molt poc ambient. A més a més de molt freda, fins i tot més que a Sant Petersburg (i això que era difícil!!).

La zona peatonal del centre de Constanta, desèrtica (Fotografia: XAVI MAS)
A Constanta, amb més temps, l'equip va realitzar un entrenament a consciència, preparant tàcticament l'atac posicional i la defensa -la feina incansable d'Antonio Rama i Carlos Viver de preparació de vídeos dels rivals, a qualsevol moment i a qualsevol lloc, bé que s'ha de notar-, a banda del llançament a porteria. Després, durant els estiraments, un parell de periodistes -en Pol Estopiñan de Ràdio Granollers, exjugador de la base del club, i un servidor, exjugador d'handbol a l'escola- van desafiar durant una estona les dimensions de les porteries i la resina que els jugadors havien deixat en les pilotes -recordar temps passats sempre és bo... Conclusió: Carlos Viver ho tindria molt difícil per decidir quin dels dos podria completar la convocatòria de l'equip...
Després del dinar i d'una migdiadeta -alguns com el debutant Marc Guàrdia, van aprofitar per estudiar el rival, en imatges amb el portàtil, altres van aprofitar per descansar -bona falta els fa- o seguir els partits de la lliga espanyola de futbol, altres van optar per fer una visita al Museu de la Marina, mentre altres la visita la van fer a una pastisseria, per provar unes autèntiques "delicatessen" pròpies del territori.

El Casino de Constanta, abandonat (Fotografia: XAVI MAS)
A mitja tarda, vista la tristor i el poc ambient del centre de Constanta un dissabte a la tarda, i vist el fred que feia degut al fort vent, la passejadeta de grup va durar el temps d'arribar de l'hotel a un mirador amb vistes al Mar Negre i tornar -malgrat que alguns es van resistir a claudicar tan aviat i es van atansar a l'edifici més emblemàtic de la ciutat, un Casino d'estil clàssic, enmig del passeig marítim...malauradament abandonat.

De retorn a l'hotel, mentre alguns seguien la derrota del Madrid al nou San Mamés, altres van decidir recuperar-se del fred assaborint un licor típic de Romania (70º) -i d'altres països de l'Europa de l'Est-, el Pálinka, per gentilesa de l'amo de l'establiment. Un servidor, que va ser un dels que es va decidir a tastar-lo perquè no es pogués dir que no m'integrava al país que visitava..., us pot ben assegurar que el fred va desaparèixer de cop!
Després de sopar, recollida general -jugadors- o visita a un bar desèrtic i amb ganes de tancar -la cambrera encara deu somiar amb els desconeguts que la van assaltar- per fer l'última cervesa del dia o l'última copeta de vi -tot, productes autòctons, eh!!.

Diari d'expedició: Constanta (i1)

Ara que l'expedició del Fraikin BM Granollers ja ha començat el tercer i últim viatge d'aquesta fase de grups de l'EHF Cup, deixeu-me que us faci cinc cèntims del segon, a terres romaneses.
 El viatge a Constanta va començar, puntual, a les 15h del divendres 6 de març, i sense entrebancs. Amb una convocatòria de 15 jugadors -les lesions passen factura-, deu dels quals formats a la casa -Marc Guàrdia i Mamadou Gassama que s'estrenaven en un desplaçament europeu, més Pol Sastre, Moisès Blanxart, David Resina, Adrià Pérez, Ferran Solé, Marc Cañellas, Pol Capdevila i Juan del Arco- i aquest cop sense metge -el doctor Vives es va haver de quedar fent guàrdia al Palau d'Esports pel partit de lliga del KH-7 BM Granollers davant el BM Porriño-, l'expedició es va encabir com va poder en el minúscul -bàsicament per l'estretor- avió de la companyia Blue Air que els havia de dur a l'aeroport Otopeni de Bucarest, la capital romanesa.
Abans que s'enlairés aquest artil•lugi amb ales, el joc de les cadires -sense deixar ningú sense, és clar-, va servir per solucionar les incomoditats que pateixen els jugadors en aquests casos -les cames d'en Mamadou per exemple, que s'asseia al meu costat, tot i tenir seient de passadís assignat, no hi cabien ni en broma- i, després de gairebé quatre hores inacabables, un aterratge mogudet ens va permetre tocar terra a Bucarest amb puntualitat.
Quedaven unes tres horetes més de trajecte fins a Constanta, aquest cop en autocar -Bucarest queda al centre del país i Constanta a la costa est, banyada pel Mar Negre- i tothom ja es temia el pitjor -més estretors, ara sobre rodes-. Però, sorpresa!!!! L'autocar que ens va venir a rebre a l'aeroport de Bucarest era l'oficial que utilitza l'HCM Constanta per fer els seus desplaçaments, un autocar espaiós i còmode que va permetre fer l'avorrit viatge per carreteres romaneses -avorrit perquè el paisatge no era gens agraït, molt planer i sense massa ciutats a la vista, i totalment
L'autocar estava decorat amb la bufanda del Constanta i un munt de banderins d'altres equips (Fotografia: XAVI MAS)
nocturn- més suportable. I com a bon autocar oficial d'equip esportiu, no podien faltar-hi els banderins i les bufandes d'alguns dels rivals -recordo els del Barça, Ciudad Real, Atlético de Madrid i Valladolid, entre altres.
Cap a la una de la matinada, enmig de carrers totalment deserts -a excepció de les paradetes ambulants de flors, sorprenentment obertes- l'autocar ens va deixar a l'entrada del Ten Hotel, un hotel clàssic però amb habitacions espaioses, molt a prop del centre de la ciutat. A aquelles hores, evidentment, hi van haver corredisses per veure qui arribava primer a l'habitació.
I les ovelles van començar a fer saltirons per les habitacions...