Recordant els Jocs del 92

Quatre testimonis expliquen algunes de les anècdotes viscudes en una tertúlia

Xavi Mas

Uns Jocs Olímpics donen molt de si. Des dels anys previs, en què es prepara tota la infraestructura i tota la logística organitzativa fins als 15 dies de competició. Viure’ls en primera persona és una experiència que no tothom ha viscut. Granollers va formar part del més gran esdeveniment esportiu a nivell mundial: els Jocs Olímpics de Barcelona’92. Els seus habitants –i els del Vallès Oriental– van poder gaudir de l’ambient i de la competició durant uns 10 dies, però alguns privilegiats –uns 900– van poder viure l’experiència des de molt abans.
Dilluns, en una de les tertúlies que organitza l’arxiu municipal de Granollers, Josep Pipet Queralt, Lluís Sabata, Paco Agudo i Carles Font, quatre d’aquests privilegiats, van explicar algunes de les seves experiències i anècdotes; Queralt com a responsable de l’oficina olímpica de Granollers, Sabata com un dels enginyers encarregats de supervisar que el Palau d’Esports de Granollers es construïa segons els requisits del Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92), Agudo com a únic periodista acreditat d’un mitjà local i Font com a voluntari.

D'esquerra a dreta, a la taula, Carles Font, Paco Agudo, Lluís Sabata i Josep 'Pipet' Queralt (Fotografia: MERITXELL SOLER)

Com a introducció a la tertúlia es van passar imatges i vídeos de l’època per situar els esdeveniments. El primer de tots, el tall del vídeo en què l’aleshores president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, anunciava, el 17 d’octubre de 1986, la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992: “A la ville de, Barcelona, Espanya”, una frase present en la memòria de molts catalans. Després es va projectar un segon vídeo, fet expressament per promocionar la subseu de Granollers, així com diferents imatges de la signatura del conveni que convertia Granollers en subseu, de la col·locació de la primera pedra del que seria l’actual Palau d’Esports de Granollers –29 de setembre de 1989–, de la posterior inauguració, el 23 de juliol de 1991, dels voluntaris que hi van participar o del pas de la torxa olímpica per la ciutat, el 16 de juny de 1992.

VIVÈNCIES, ANÈCDOTES I UN XIC D’AUTOCRÍTICA

Els vídeos i les imatges van servir per situar els esdeveniments i per presentar els tertulians, que van exposar experiències personals, algunes de les quals es van convertir en anècdotes.
“El Palau d’Esports és una de les infraestrucutres més maques que es van construir en motiu dels Jocs Olímpics”, va afirmar un Sabata que, coneixedor al mil·límetre de la construcció del Palau, també va fer autocrítica: “Vam fer unes instal·lacions massa sofisticades, el manteniment del qual és elevadíssim”. A tall d’anècdota va explicar, entre altres coses, que la llum natural –un dels aspectes més destacables de la construcció del Palau– havia generat alguns problemes en les televisions o que els vestidors, un cop fets i provats, es van haver de refer perquè s’havien fet petits.
La visió del voluntariat la va donar Font, que va ser cap del control dels accessos a la instal·lació del Palau d’Esports. “Van ser uns dies molt gratificants”, va afirmar. Una de les seves tasques era el control de les acomodacions segons les entrades –numerades–, tasca que Font va convertir en anècdota. “La Casa de Moneda y Timbre va numerar seients de graderia que corresponien a la llotja. Cada matí patia per les entrades venudes. El dia que Espanya va quedar eliminada gairebé me’n vaig alegrar. Era quan més s’omplia el Palau”, va dir amb un somriure.

MÉS VOLUNTARIS DE L'ESPERAT

Queralt va explicar que la seva tasca al capdavant de l’oficina olímpica granollerina havia estat més intensa abans dels Jocs que no pas durant els dies de competició, i va aportar xifres de participació. “En un primer moment es van apuntar 326 voluntaris però es va arribar a 575, una xifra que mai hauríem imaginat”, va dir.
Agudo, per la seva banda, va destacar l’orgull que havia suposat per a ell ser-hi present com a periodista i els problemes que havia tingut. “Vaig ser l’únic periodista acreditat d’un mitjà local. Aconseguir-ho va ser una odissea i els mitjans que teníem com a ràdio local eren limitats, però ens en vam sortir”, va afirmar.

Publicat el 10 de novembre de 2017 a l'edició en paper del periòdic EL 9 NOU (Edició Vallès Oriental)