No ha estat un somni!!

INTERNATIONAL GOLDEN CUP 2014 (Dissabte 6 i diumenge 7 de desembre)

Torneig complicat al què ens enfrontàvem, amb equips de nivell i habituats a aquest tipus de competició. Nosaltres som un equip d'amics, que no toquem malament la pilota però que tenim orgull, som lluitadors i tenim coratge.
Quan tothom descansa, nosaltres seguim jugant. Quan els nens dormen, els nostres somien en xutar una falta. Quan algú respira, els nostres llencen un córner. Ho porten dins, ho viuen, ho senten i ho transmeten.
El que hem viscut ha estat inoblidable; els pares estem desfets, la sang encara ens brolla a mil per hora. Quines sensacions, quins moments d'esgarrifança! No em digueu que ja no us tremolen les cames! Això és passió. Això és futbol. Mentre encara hi ha entrenadors que demanen l'hora a l'àrbitre, nosaltres ja hem tocat el cel. No cal guanyar, podem quedar quarts, com així ha estat, però això no importa perquè mai ningú ens podrà esborrar el que hem viscut.
Pares, entrenadors i, sobretot, nens: gràcies per venir! Mai un pont havia estat tan festiu.
Llerona blau i ben blau, com el mar, com el cel. Mai havíem estat tan a prop de tocar-lo amb les mans.
Us estimo!!!

Crònica: Josep Bru
Fotomuntatge: Esther Mas

Llegir mes

Tremolor

Tremolor, pessigolleig, formigueig, adormiment, entumiment. Vaja, el que en terminologia mèdica s'anomena parestèsia. Això és el que vaig sentir durant els últims cinc minuts del partit entre el Fraikin BM Granollers i l'Sporting Clube de Portugal, al Palau d'Esports de Granollers. El de la #RemuntadaBMG. Des de l'empat a 23 i la llarguíssima espera abans d'un penal transformat per Ferran Solé, els meus braços i mans -la parestèsia sol afectar a les extremitats, tan inferiors com superiors- van perdre la sensibilitat. M'era impossible escriure res de l'emoció, sensació que no va passar fins minuts després que la pista s'inundés de gent al voltant d'un equip que va tornar a fer pinya per celebrar la victòria. Una victòria molt important.

L'equip va tornar a fer pinya al mig de la pista després d'aconseguir la victòria (Fotografia: XAVI MAS)

Estic convençut que, abans de començar el partit, molta gent veia possible remuntar-li dos gols a l'equip portuguès. De fet, crec que cada un dels 2.900 espectadors que van omplir el Palau hi creia en la remuntada. El que ja no tinc tan clar -en el meu cas us ben asseguro que no- és si esperaven que l'equip ho aconseguís a quatre segons del final, pels mateixos dos gols de diferència del partit d'anada i pel valor d'haver-ne marcat més a Portugal. Com diria el tòpic, en un final no apte per malalts cardíacs.
Recordo que va ser un partit en què es va passar de l'optimisme al pessimisme en qüestió de minuts. I a l'inrevés. Els de Federico Santos van començar com si fossin ells els qui haguessin de remuntar -marcant territori amb una defensa al límit del reglament i atacant ràpid per no deixar respirar els de Carlos Viver-, i d'aquesta manera van agafar els primers avantatges del partit, de fins a tres gols. Això exigia una remuntada de cinc gols -o sis, perquè el marcador pintava alt-, sensiblement més difícil d'aconseguir. Però si l'equip ens ha demostrat alguna cosa aquesta temporada és que sap resistir, persistir i lluitar fins a l'extenuació. De perdre de tres -cinc en el còmput de l'eliminatòria- es va passar a guanyar el partit de quatre -de dos en l'eliminatòria-, i amb aquesta dinàmica positiva es va arribar al descans i a l'inici de la segona part. El Palau seguia creient en la remuntada i l'equip també, però els portuguesos tampoc es volien rendir abans d'hora i van voler posar a prova els ànims i els cors de més d'un: a cinc minuts del final tornaven a guanyar el partit de tres gols i l'eliminatòria de cinc.
Jo, aquí, us he de reconèixer que vaig imaginar, per primera vegada, cares de desil·lusió i d'abatiment al final del partit.
Però no havia arribat l'hora dels adéus. Les decisions des de la banqueta, la determinació de l'equip i la il·lusió dels 2.900 espectadors van conduir a una remuntada, qualificada d'èpica, en uns últims cinc minuts en què es va passar de la cridòria eixordadora per pressionar l'atac dels portuguesos al silenci sepulcral davant un llançament de penal de Solé i a l'eufòria després de l'últim gol d'aquest jove jugador que es va convertir en l'heroi del partit.
Si no hi vàreu ser, o no el vàreu seguir en directe per televisió (Esport3), o hi vàreu ser però us voleu tornar a recrear en aquells últims minuts màgics, premeu aquí. Jo ja ho he fet!

Llegir mes